Aquest xumet no és només un tros de plàstic gastat. És l'últim que em quedava del viatge que vam fer amb la mare, la Darina, des de Bulgària fins a Catalunya. Jo només tenia tres anys i no sabia què eren les fronteres. Encara recordo la textura de la goma ben agafada als llavis, mastegant-lo contínuament, anéssim on anéssim. Aquest xumet era el meu talismà. Si els pares me’l prenien jo començava a plorar desconsoladament. Era el meu refugi segur mentre tot al meu voltant anava canviant.
Vam deixar enrere Bulgària i el pare, amb l’objectiu de buscar una millor educació per a mi. Fins que una nit, de sobte, la meva llengua va trobar un foradet al xumet. Em vaig despertar de cop, inquieta en la foscor. De tant mastegar-lo, la goma s’havia trencat i ara hi havia un forat enorme. Aquell matí vaig sentir una tristesa molt fonda. La mare sempre diu que en aquell precís moment va començar una nova etapa a la nostra vida.
El vaig guardar a l'habitació, com si fos el primer gran tresor de la meva col·lecció de records, ben a prop de les polseres i el maquillatge que ara m'agrada apilar. Deixar anar l'hàbit del xumet va ser exactament com enfrontar-me a l'escola nova. Al principi tot era molt estrany, no entenia gens l'idioma d'aquí i em sentia perduda, com ofegada.
Però llavors va aparèixer la professora Maite. Ella em va ajudar a integrar-me a poc a poc, em feia riure quan em veia trista i m'abraçava per fer fora els nervis. Gràcies a ella, aquesta llengua va deixar de ser un soroll estrany per convertir-se en els meus pensaments i la meva veu.
Ara ja soc gran, tinc nou anys i parlo quatre idiomes. Vull viatjar pel món sencer: anar a França, a Turquia, trepitjar aquell estadi antic de Roma que en diuen Coliseu... i a Polònia! La mare em mira estranyada i em diu que en aquell país segur que només hi fa molt de fred, però a mi la paraula "Polònia" em sona exòtica i m'atreu.
Avui enterro aquest xumet rosegat i trencat sota la terra de Juneda per dir adeu a la nena petita que va travessar mitja Europa per plantar les seues arrels. És l'homenatge al nostre trànsit, al dia que vaig haver de fer una passa endavant per caminar per mi mateixa.
