Tinc un petit pot de vidre ple de diners. Però no son monedes, sinó bitllets enrotllats els uns amb els altres formant uns cilindres curiosament relligats amb un cordill vell. Són bitllets de la República, petits trossos d'història que tenen gairebé cent anys.
Durant l’hivern del 1938, les tropes franquistes van començar el que seria la darrera i més cruenta ofensiva contra Catalunya. Van creuar el Segre i, davant la seua empenta, els soldats republicans que hi havia al Segrià i les Garrigues es van haver de batre en retirada. Diuen que, abans de fugir, els soldats miraven de comprar queviures i tabac als veïns de Juneda, oferint a canvi bitllets d’una república que estava a punt de morir.
El tabac ha sigut durant molt de temps un cultiu que a Juneda ha tingut molt de pes, i els soldats ho sabien i en compraven les fulles per fer-se els seus propis cigarrets. No és difícil imaginar alguns dels nostres avantpassats tancats a casa, atemorits per la violència i la incertesa d’una guerra que ja feia més de dos anys que durava. Què podien fer els nostres avis i àvies si uns soldats famolencs picaven a la porta de casa per demanar-los si els podien vendre una mica de tabac?
Aleshores era impossible anar al banc per ingressar els diners; els temps eren molt convulsos i, si alguna cosa devia dominar els carrers i els pensaments en aquells moments, era la incertesa. Els diners, devaluats i bruts i alguns estripats, al capdavall eren diners. Tanmateix, hi ha qui va guardar els papers en pots i els va amagar, curiosament, en llocs estratègics de casa. Amagatalls que no fossin fàcils de trobar, racons que quedaven fora de la vista de ningú. Tresors amagats com els d’un pirata.
Però, de la nit al dia, aquells papers van deixar de tenir valor. Franco va decidir que els diners republicans no valien res; ara eren paper mullat. Hi ha qui els va continuar guardant, potser esperant que algun dia la situació canviés. Ara comprenem que allò que guardaven ja no era riquesa, sinó la resistència silenciosa d'una època de misèria i postguerra.
Ara, gairebé un segle després, aquest pot de vidre que enterrem és el pes d'un esforç robat.
