Tinc a les mans una capseta feta a mà, decorada amb un cor retalladet i enganxat amb cura, i una tassa de cafè. Pertanyien a la meva repadrina Carme. Jo soc la Cel, i d'ella en tinc molt poquets records directes perquè era massa petita quan ens va deixar. Aquesta memòria que guardo no és ben bé meva, és una herència; me l'ha traspassat la meva mare, com un fil vermell invisible que ens uneix. La tassa és d'un joc de dotze, del qual ara ens en quedem onze per poder conservar per sempre aquest moment.
A casa nostra els dissabtes ningú feia plans perquè tota la família anàvem a dinar a casa seva. A l'hora de la sobretaula, mentre els grans feien el cafè amb aquestes mateixes tasses, la repadrina ens cridava als xiquets des de la cuina fent un secretet: "viniuu, viniuu", ens deia.
De la porta de la nevera en treia una rajola de xocolata negra Nestlé. Ens en trencava dos o tres quadrets petits a cadascun, i menjant-nos-la d'amagat ens embrutàvem els dits, jugant a tacar-nos els uns als altres pensant que els pares no en sabien res.
La mare m'ha explicat que la Carme era una dona immensament forta. Va passar la pobresa i la gana de la postguerra jugant amb nines fetes de palla i va arribar a superar diverses operacions a cor obert. Amb la mare tenien un vincle preciós i profund; els divendres a la nit dormien juntes, s'escrivien coses a l'esquena i es feien pessigolletes. També feia la millor sopa i els millors macarrons del món, cuinats amb un afecte especial.
Quan va morir, la mare va guardar l'última ampolla del seu brou al congelador. La va deixar fer malbé perquè no trobava el coratge d'obrir-la; fer-ho significava acceptar que aquí s'acabava la tradició.
M'hauria agradat tant que la repadrina hagués pogut venir a veure'm guanyar els concursos de poesia del col·legi. O que hagués segut al pati de butaques per veure'm ballar dansa clàssica als festivals o com em preparo per als exàmens de la Royal Academy.
Com que això ja no pot ser, agafo la seva tassa, amb la qual els pares bevien el cafè de sobretaula i la deixo dins d'aquesta capseta, en la qual intuïm que ella hi guardava fotografies que li servien per recordar. Ho fem perquè aquesta memòria no es faci malbé mai, perquè no passi com al brou congelat.
