Aquesta és l'única fotografia, vella i desgastada, que ens queda del meu repadrí, en José Roc Estañ, vestit de militar, amb un mig somriure i amagat dins d'una trinxera. Jo tinc onze anys i quan vaig començar a mirar aquesta foto estava totalment convençut que havia estat un supervivent de la Segona Guerra Mundial.
Però a casa em van treure de l'error ràpidament: el repadrí havia lluitat molt més a prop, a la Guerra Civil. Per a mi, les guerres queden molt lluny i em semblen històries de llibres, però el tacte d'aquesta foto em demostra que l'horror va colpejar la nostra pròpia família.
La mare sempre m'explica la història de com va començar el seu malson. El repadrí i el seu millor amic havien anat a buscar aigua al riu quan es van assabentar de la revolta dels militars. Per evitar que els anessin a buscar a la força van decidir presentar-se voluntaris plegats. Però el destí va ser cruel i absurd: en un moment donat els van separar i cadascú va anar a parar a un bàndol diferent. Amics de tota la vida, es van veure obligats a disparar l'un a l'altre a les trinxeres.
El pitjor no eren només les bales, explicava, sinó sobreviure a la misèria. Va haver de caminar quinze dies seguits, amb els peus descalços i sense menjar absolutament res. Quan en la seva fugida entraven als masos, es menjaven el que trobaven, també cebes podrides i pa completament florit. La desesperació i la gana eren tan grans que la mare m'assegura que es podien arribar a matar entre ells per un tros de pa sec.
El moment que més m'impacta és quan el bàndol contrari va guanyar i anaven rematant els ferits que trobaven. El repadrí es va fer el mort. Va aguantar la respiració, estirat entre els cossos caiguts, quiet durant hores i hores fins que va passar el perill i es va fer de nit.
El repadrí José va sobreviure i va poder tornar a casa, però la por se li va quedar a dins. Quan era gran i seia a la cadira a recordar, de sobte se li posava la pell de gallina. La meua mare, de petita, li feia mil preguntes, però ell callava, perquè patia massa.
Ara enterrem aquesta fotografia perquè aquell silenci tan pesat i aquell dolor descansin d'una vegada per totes a la terra. Ho fem per recordar que al món encara hi ha guerres, per demanar que s’acabin i perquè aquí no en tornem a patir. Quan hi penso m'adono de com de fràgil és tot. També penso que si ell no hagués sobreviscut, jo no seria aquí.
