Totes les famílies celebren les primeres vegades dels seus fills. Caminar, parlar, vestir-se, anar amb bicicleta, nedar i un llarg etcètera. Nosaltres segurament mai no podrem fer com els altres, i tanmateix ni ens queixarem ni ens rendirem.
Aquesta cullera l’hem guardada amb recel durant força temps. Pot semblar una insignificança, però amb ella el Martí va menjar de manera autònoma i independent per primera vegada. Veure com l'agafava per primer cop va ser un triomf absolut. Som caparruts i vivim cada avanç dels nostres fills com una victòria immensa que només mereix ser celebrada amb un Visca! ben fort, sense cap llàgrima de pena.
Tot va començar de cop, a les vint-i-sis setmanes d’embaràs. El Martí i la Tura eren dos puces que, després de néixer prematurament pesaven poc més de vuit-cents grams. A partir d’aleshores vam viure cinc mesos atrapats a l'hospital, entre el soroll eixordador de les màquines de les UCIs, operacions de cor, vessaments cerebrals i viatges d'urgència a vida o mort en helicòpter fins a Barcelona. Allà, enmig d'aquell enrenou, vam crear una cadena familiar per sobreviure: la Tura m'agafava el dit a mi, jo al meu marit, i ell al Martí. Ens passàvem la força, pell amb pell, per no decaure davant del patiment constant en què havíem de navegar.
Un cop a casa de seguida ens vam adonar que alguna cosa fallava. El Martí tenia una obsessió incomprensible per tot allò que rodolava i la Tura tenia la fixació de recollir palets pel carrer, sempre agrupant-los de dos en dos. El diagnòstic va ser immediat: autisme sever no verbal. Moltes famílies viuen un dol profund davant d'un diagnòstic així, imaginant que els seus fills no faran una vida etiquetada de normal. Però nosaltres ja ens havíem acomiadat tantes vegades dels nostres fills que el simple fet de tenir-los vius ja era una alegria. Per fer front a la realitat de la neurodivergència amb què hauríem de conviure, l'associació TEA Ponent ha estat vital per donar visibilitat i fer xarxa.
Amb aquesta cullera volem deixar constància d'aquell primer gran pas del Martí cap a la seva autonomia. Dels nostres fills no podem esperar grans carreres professionals ni fites. Les nostres esperances són unes altres. Nosaltres ens conformarem amb que siguin capaços de vestir-se sols o dutxar-se. Ens faran immensament feliços si algun dia, el que sigui, la Tura i el Martí arribessin a pronunciar una sola paraula. La que sigui.
