Si hem de dir la veritat, nosaltres com a pares no li havíem donat res a la Noa per al projecte. Però ella, amb només quatre anys, va decidir tota sola quina cosa volia enterrar. A la classe d'anglès havia pintat un ou de Pasqua i el dia que havia de portar l’objecte se'l va posar a la motxilla d'amagat i se'l va endur, sense que nosaltres en sabéssim absolutament res.
Quan li vam preguntar per què l'havia triat, ens va desarmar: l'ou li recordava al bunicu, al seu padrí de Romania. Fa gairebé dos anys que el meu pare no pot viatjar per problemes de salut, així que no ens ve a veure. Ella el troba tant a faltar que, cada vegada que veu passar un avió pel cel, l'assenyala amb el dit i crida: "mira, el bunicu!"
Sense saber-ho, amb aquest petit ou, la meva filla ha desenterrat totes les meves arrels. Jo vaig arribar a Catalunya amb dinou anys, sent de religió ortodoxa. L'ou em transporta directament als dies de Pasqua a Romania. Segons la tradició, els ous es pintaven de vermell simbolitzant la sang de Jesucrist, tot i que ara ja els fem de tots els colors.
M'imagino asseguts tots a taula, fent aquell joc tan nostre on cadascú agafa un ou i els piquem els uns contra els altres i diem: "Jesucrist ha ressuscitat", i l'altre respon: "És veritat que ha ressuscitat". Qui trenca l'ou de l'altre, guanya.
Encara sento l'olor d'aquell pa de pessic dolç ple de nous i panses, i de les sarmale calentes fetes amb fulla de col. Visualitzo els Nadals i la Joaca Ursului, amb homes disfressats amb pells d'os de veritat i màscares lletges ballant al ritme dels tambors.
Però el record que em trenca més per dins és el de la meva padrina materna. Quan jo era petita, ella d'amagat em donava un ou de fusta. Així, en picar, no se'm trencava mai i guanyava sempre, sentint-me la nena més feliç del món.
Avui visc aquí, completament integrada a Catalunya, casada amb un català i admirant els correfocs i les sardanes. Però enterrar aquest ou sota la terra de Juneda no és només un joc d'infants. És deixar una petjada viva de les meves tradicions, les de la mare, les d'aquell país que vaig abandonar i de pastissos com l'Alba ca Zăpada, el Pasca o el Cozonac. És la barreja perfecta de les nostres dues vides. I, per damunt de tot, és la prova més bonica que l'amor d'una nena pot travessar tot un continent per abraçar el seu estimat bunicu.
