Avui enterro vuit instants de vida, cadascun dins d’un marc de plàstic. Són les diapositives del meu padrí Tati. Quan les miro a contra-llum, els colors semblen més vius que els de la realitat, com si dins de cada imatge hi hagués guardat un secret que només es pot veure si t’hi fixes molt bé.
Jo no el vaig conèixer mai, al padrí, ni a la padrina tampoc. Ell va marxar el 2012 i jo no vaig arribar fins al 2017, però la mare sempre em diu que, d’alguna manera, ell m’estava esperant en les històries que em contaria després.
Diuen que el padrí Josep Ramon era un home que feia xarxa, un mestre que aglutinava la gent del poble per fer coses per al poble. Tenia una passió que a mi em fa riure i em fascina alhora: ho fotografiava tot. La mare m’explica que anava amb la càmera a tot arreu i que no només buscava el paisatge bonic. També fotografiava les brosses, els abocadors i tot allò que estava malament per ensenyar-ho i dir a la gent: "Això no pot ser, ho hem d’arreglar".
Li agradava explicar la veritat de les coses. Ell sempre va lluitar perquè no tallessin els arbres de la banqueta i enterressin les arrels sota el ciment. Ara, quan camino pel canal, sento que els arbres em saluden. Gràcies al padrí Tati l’ombra i el verd d’aquells plataners són de totes les nenes i els nens.
I també hi ha Les Obagues. Quan hi vaig puc olorar la terra humida, sentir el brogit de les oques i recordar la vaca Clarisa. La mare m’ha ensenyat fotos d’ella mateixa jugant a la granja escola quan tenia vuit anys, exactament l’edat que tinc jo ara. És com si el temps fes un cercle i ens trobéssim allà mateix, veient com preparaven el dinar a la gent.
He triat vuit diapositives, una per cada any que he viscut sense ell i sentint que és al meu costat. Hi ha una acampada, uns dibuixos, la cara de la mare de bebè i, sobretot, hi és ell.
Enterro aquests objectes perquè vull que el padrí es quedi per sempre en la terra que tant va estimar. El meu desig més gran hauria estat conèixer-lo, poder-li agafar la mà i que m'ensenyés a mirar pel visor de la seva càmera. Com que no pot ser, deixo aquí, a La Banqueta, aquests vuit fragments de la seva mirada. Així, cada cop que vingui a caminar per aquest paratge sabré que el padrí Tati segueix aquí, guardant-nos la memòria.
