Aquest llacet rosa pot semblar poca cosa, però per a mi té molta importància perquè amb ell puc viatjar en el temps. El vam comprar al Marroc, on cada estiu passo les vacances amb els meus pares i la família.
Quan el tinc a les mans, tanco els ulls i puc tornar al poble de Kassita, a prop de Nador, on encara viuen els meus padrins, la Halima i el M'barek. Aquí a Juneda durant l’hivern, de seguida es fa fosc i fa molt fred, per això no sortim tant. Allà, als estius, podem jugar a l'amagatall amb total llibertat a l'aire lliure amb la meua cosina envoltades de gallines, gossos, vaques i un gat.
Quan la mare em pentinava ben fort per poder-me posar el llaç he de confessar que a vegades em queixava. Sort que no era cada dia. El llaç no era un complement per anar a l’escola o a jugar. Era un llacet només per a les grans festes.
Un dels dies més especials en què vaig posar-me’l per estar ben elegant va ser quan es va casar el meu tiet. Encara puc sentir la música fortíssima que sortia d'aquells altaveus negres. Recordo perfectament aquella sala gran en què només hi érem les dones i les nenes, totes juntes. Fèiem rotllana, cantàvem i ballàvem al ritme d’aquelles botzines. Els homes eren en un altre lloc, tenien músics tradicionals que tocaven instruments en directe.
Les bodes al Marroc són festes que duren dos dies. El primer és el de la henna: ens van dibuixar flors fosques a les mans i als peus, uns dibuixos que s'agafen a la pell. L'endemà va ser el gran banquet.
Recordo els diferents vestits de la núvia, primer se’n posava un del color verd, després un de blau i finalment el blanc. Recordo la flaire de la cassola de pollastre amb olives i el gust de les ametlles acabades de treure del forn. Després hi va haver dolços, galetes i un pastís enorme per celebrar.
Jo vaig néixer a Almeria, ara tinc set anys i la meva vida és aquí a Catalunya. Vaig a l'escola a Juneda i jugo amb les meves amigues, l'Emma i la Goundo. En el meu dia a dia també hi ha records que no vull que s'escapin mai.
Avui enterro aquest llaç rosa perquè no s'apagui el so d'aquells altaveus negres, l'aroma dolça de la henna ni la calor dels estius a Kassita. Vull deixar que un tros de l'alegria del Marroc arreli per sempre sota la terra d'on visc ara.
